lunes, 28 de mayo de 2007

Mari Carmen Díez

Pensar, sentir l'escola.

4 comentarios:

Anónimo dijo...

Enhorabona Carmen per la quantitat d'informació útil que has recollit.
El fet que sigas estudiant de la mateixa carrera que nosaltres fa que el teu weblog resulte molt específic en els nostres interessos ja que tractes temes que a tots ens importen.
Concretament, l'article d'Umberto Eco sobre el paper del professor m'ha interessat molt perquè tracta d'una qüestió que està en boca de molta gent. Si la informació ja està en els mitjans de comunicació, per a què serveix? Eco ens dóna la clau: un professor ha de servir de guia, ajudant, discutint, diferenciant davant la gran quantitat de milers de dades que ara disposem. El paper del professor, com hem vist a clase, no desapareixerà sinó que ha d'adaptarse a la nova situació, un mestre ja no és el savi que té tots els secrets, sinó aquell que ens ensenya per on buscar-los.
Ha estat molt bona idea publicar aquest article.
Kyra

Carmen dijo...

Gràcies Kyra pel teu comentari, m'alegra que consideres útil el blog perquè és un dels meus principals objectius. Compartisc plenament amb tu l'opinió sobre l'article. Cree que el docent té un paper fonamental en la societat de la informació. Però que ha de ser conscient d'això i reorientar la seua actuació docent. No creus?

Kyra dijo...

Exactament,els mestres hem de guardar el nostre orgull per veure'n com a figures plenes de saviesa i acceptar que la nostra missió és més humil però més important. Ser guia és molt més difícil, implica més temps i dedicació i necessita molta motivació que qui només tranmet unes dades ja escrites.
Ja diu la paraula, ensenyament-aprenentage, perquè mai deixem d'aprendre.

Rosa dijo...

Quina raó que teniu! he passat tota la meua vida estudiant, però mai havia aprés tant com ara que done classe a altres!Aquets és una feina molt bonica, però com bé diu Kyra es necessari molta dedicació, ganes de treballar i una forta vocació. A més, crec que també és necessari tindre un sexto sentit per a improvisar i molta, molta humanitat.
Moltes gràcies pel teu blog, Carmen, estic aprenent molt!